III. El Dadaisme
Va nàixer amb la primera guerra mundial, tingué mes auge a França i en Alemanya, trenca amb totes les regles i amb la decència, manifesta un odi a la violència.
El terme Dada va ser elegit per l’editor, assagista i poeta rumà Tristan Tzara, que és el principal expositor d’aquesta corrent, la qual es li va donar el nom de Dadaisme o Dada, perquè en una de les seves reunions en el cabaret Voltaire on es van reunir poetes i pintors, ell va obrir un diccionari qualsevol i li va cridar l'atenció tal paraula i així va ser nomenat aquest moviment. Aquest moviment va ser fundat a 1916 por Tzara, el escriptor alemany Hugo Ball, el artista alsacià Jean Arp i altres intel·lectuals que vivien a Zuric, al mateix temps que es produïa a Nova York una revolució en contra de l'art convencional. Aquesta corrent es la antecessora del Surrealisme.
Amb la fi d'expressar l’oposició de tots els valors socials i estètics del moment els dadaistes recorrien amb freqüència a la utilització de mètodes artístics i literaris que no s’entenien, que es recolzen en l’absurd, incoherent e irracional. Les seves presentacions teatrals i els seus manifestos buscaven impressionar o deixar perplex al públic amb l’objectiu que aquest reconsideràs els valors d’aquesta forma.
El dada va decaure a la dècada dels 20 i alguns dels seus membres es varen convertir en figures destacades del Surrealisme. A meitat de la dècada de 1950 va tornar a sorgir en N.Y. cert interès per el dada entre compositors, escriptors i artistes que van produir obres amb característiques similars.
Deliraven per l’absurd.
El motor essencial d’aquesta corrent es el terrorisme.
Posa en dubte el llenguatge de la coherència i el sentit de la identitat.
El tema d’algunes obres és maquinisme.
Les pintures es manifesten principalment a tinta xinesa.
Les seves obres son collages.
S’usen pintures i talls.
Utilitzaven fem en fragments de figures geomètriques, talls de revistes, fotografies, etc.