Catalunya, receptiva de mena i oberta sempre als esdeveniments culturals, es fa ressò dels neguits i frustracions que esclaten a la resta d'Europa durant les primeres dècades d'aquest segle.

Però, l'avantguardisme a Catalunya, no deixa de ser un fet paradoxal. I ho és per una raó òbvia: ¿quin sentit pot tenir la pretesa destrucció d'una cultura que, com la catalana, no ha pogut consolidar-se mai definitivament?

Només una cultura establerta de segles i protegida pel poder pot ser objecte d'escarni.

A Catalunya, l'avantguardisme en el terreny literari, no va suposar, en cap moment, una alternativa a la literatura oficial, sinó que va ser en tots els casos, una peripècia individualitzada, sense cohesió ni adscripció, realitzada per uns poetes, comptats, que actuaren de franc tiradors.

A més a més, les avantguardes literàries catalanes sorgiren a intermitències, mentre que, simultàniament i paral·lela, es desenvolupava una estètica rigorosa, amb consciència d'escola, que volia afermar i ho feia, una literatura normalitzada en llengua catalana: el noucentisme i els seus epígons.

Així, a casa nostra, l'avantguarda literària resulta moderada a causa de la mateixa situació anòmala del fenomen català. Davant d'aquesta idiosincràsia, els autors avantguardistes defugiren, sovint, la discussió perquè la cregueren inútil. Segons el Manifest Groc imprès en un full d'aquest color l'any 1928 (i, per tant, posterior al llibre que ens ocupa), els mateixos que el signaren: Dalí, Montanyà i Gasch, consideren que no cal discutir <<amb els representants de l'actual cultura catalana, negativa artísticament, per bé que eficaç en d'altres ordres>>. Tenim, doncs, una agressivitat, diguem-ne, civilitzada precisament durant l'època més significativa de l'avantguardisme a Catalunya.

L'avantguarda literària a Catalunya s’acostuma estructurar en tres períodes entre els quals hi ha, més o menys llargs, espais d’emmudiment.

La primera etapa que, cronològicament, correspon a la segona europea, pot emmarcar-se entre 1916-1924, és a dir fins a la mort de Joan Salvat-Papasseit. Durant aquests anys es donen a conèixer les primeres obres dels nostres poetes avantguardistes. El mateix Salvat-Papasseit divulga les seves reflexions Concepte de poeta (1919) i Contra els poetes en minúscula (1920).

La segona època engloba dotze anys, des de 1926 al 1938. Es caracteritza per la influència del surrealisme francès. Es publica el Manifest Groc del qual ja hem parlat més amunt, seguit d'uns fulls grocs. El pintor Dalí apareix com a gran revolucionari ocupa l'atenció del públic. El poeta

J. V. Foix edita Gertrudis (1927) i KRTU (1932), poemes en prosa de tipus superrealista.

El tercer període es d6na ja després de la Guerra d'Espanya i en una situació de difícil permanència. Es produeix a partir del 1948 i ocupa bona part dels anys cinquanta. Un grup d'artistes plàstics anomenat Dau al set assumeix el protagonisme. La revista Poesia, editada entre 1944-45 per J. Palau i Fabre, va emprar certs recursos d'avantguarda; significa el pont entre els dos períodes.

Les plataformes des de les quals es propulsaven les proclames avantguardistes eren, fonamentalment, les revistes que van tenir, lògicament, una vida efímera. Editades i subvencionades pels seus mateixos autors, sovint de migrades possibilitats econòmiques, anaven destinades, inevitablement, a un públic minoritari per definició.

Vegem-ne la relació de les més significatives:

"391" , publicada per Picabia, el 1916 a Barcelona.

"Trossos", el 1917. Dos números publicats per Junoy i dos per Foix.

"Un enemic del poble", per Salvat-Papasseit, entre 1917-19.

"Arc-Voltaic", per Salvat-Papasseit, el 1918 (en van sor. tir dos números: el zero i el bis).

"L'amic de les arts", publicada per J. Carbonell, a Sit. ges, el 1928.

"Hèlix", publicada a Vilafranca del Penedès, el 1931.

"DAC" (Documents d'Activitat Contemporània), Barcelona, 1931. Òrgan del GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània).

Les figures més representatives de l'avantguardisme literari a Catalunya són quatre poetes: Josep Mª Junoy, Joaquim Folguera, J. V. Foix i Joan Salvat-Papasseit.

La trajectòria de J. Mª Junoy la podem valorar a través de les revistes que fundà o col·laborà. Va passar d'una actitud netament avantguardista dels anys vint (Trossos) a una posició conservadora en els anys trenta (La Nova Revista) per anar a raure a una de molt més reaccionaria durant els anys quaranta (Destino).

Joaquim Folguera, mort prematurament, significa un dels divulgadors més intel·ligents de l'avantguarda a Catalunya. Va treballar el poema en forma de cal·ligrama però, molt aviat, la seva poesia es decanta cap al llenguatge simbolista, degut, probablement, a una desolació interior personal causada per una malaltia.

J.V. Foix resol la paradoxa suara esmentada, establint un raccord perfecte entre novetat i tradició (M'exalta el nou i m'enamora el vell).La síntesi d'aquestes dues posicions s, justament, l’essència del seu estil.

Joan Salvat-Papasseit, més que experimentar, adequa. El seu avantguardisme és eclèctic, un reflex de les avantguardes ja divulgades que coneixia, sobretot, per les revistes estrangeres que, com a llibreter a les Galeries Laietanes, ell mateix rebia i venia.